17 de maig 2017

Néouvielle: neu pols a final de temporada. 13 i 14 de maig

Són les 4:45 del matí quan carregat amb esquis, botes i motxilla em dirigeixo cap el pàrquing, esquivant joves que tot just surten dels locals nocturns, que em miren sense entendre res, quan fa més d’un mes que han tancat la majoria de pistes d’esquí, jo tampoc ho tinc clar: fa calor, la meteo pinta incerta, cosa que potser fa les delícies del Molina, però pels que anem a la muntanya no ens tranquil·litza gaire, tenim la neu a més de 4 hores en cotxe, sense saber a quina cota o en quin estat estarà, o si haurem de carregar gaire temps els esquis a l’esquena; en fi,..., així és la dura vida de l’esquiador de muntanya de finals de temporada.
Després de descartar el Batallaince, per falta de neu, o perquè no veiem on començava la neu, o perquè simplement ja l’havíem fet, decidim apostar per l’Estaragne, sense gaires garanties ni expectatives.

El vídeo de Robert Smith Perera:



Estaragne (3006 m). 1156 metres de desnivell. MBEA – S3/S4.
Ens trobem la “route barré” just al llac d’Oredon, un snowboarder amb un gos ens indica que en 15 minuts trobarem la neu. Així que carregats amb els esquis a la motxilla, comencem a caminar per la carretera que du cap el Cap Long a les 10 del matí, una hora ben tardana si no és que pretens torrar-te durant la pujada i esquiar sobre neu sopa; però el sopar era a les set i teníem temps de sobra...



Trobem la neu a 2079 metres, just on deixes la carretera i comença la vall cap a l’Estaragne. La neu regelada per la pluja i de color marró. Un grup d’esquiadors força gran ja baixa del cim, i veiem que la cosa no pinta tant malament, es veu una lleugera i recent enfarinada, i la traça oberta. Encara farem cim... els ànims de la Berta canvien. 




La ruta discorre per l’esquerra de la vall fent un franqueig a la cota 2500 que en males condicions de neu pot ser un pas compromès. Per sort no era el cas.



Després d’uns 1100 metres de desnivell i pràcticament 3 hores i quart, arribem al cim, on ens trobem amb una parella de basques. Sembla que tenim sort, tota la línia fronterera està ennuvolada, però nosaltres ens mantenim una mica al marge. El vent comença a bufar, traiem pells i cap avall.


La neu, sense ser una meravella, es deixa fer amb una mica d’esforç (mentre no sigui crosta, tot és benvingut). Durant la baixada l’Anna es troba un piolet mig enterrat.





A les 15:00 ja tornem a ser al cotxe, gairebé amb els esquís als peus fins a baix, fent maniobres per una llengua de neu al costat de la carretera.


Abans de tancar-nos al refugi, retornem el piolet a un amic del propietari, un navarrès que encara voltava pel llac d’Oredon, i ens arribem amb cotxe al llac d’Aubert, per tal de veure la ruta del Néouvielle del dia següent.
Al costat d’una furgoneta, ens trobem un individu, que mantindrem en secret el seu anonimat, amb un “picahuevos” grocs, samarreta llarga grisa, bambes i un barret de palla (estil Van Gogh), que sobta, a qui no el coneixien, tant pel seu estil “prêt-a-porter” com per la seva llengua viperina. Està acompanyat d’un altre amic i una amiga que resulta ser coneguda de la Núria.
Tornem al refugi, i s’imposa, després de la dutxa, una cervesa artesana d’Arreau. En plena concentració, jugant al Rumikub, arriba el Carles.
El sopar es composa d’una sopa de verdures, una miqueta d’amanida (bàsicament 4 fulles d’enciam), una pasta amb carn de vedella i de postres una mena de crême brulé amb una galeta; en general, força correcte.
Néouvielle (3091 m). 941 metres de desnivell. BEA – S2/S3.
El despertador sona a tres quarts de sis, i les 6 del matí ja estem davant del pa amb mantega, quatre dits de suc de taronja, té i cafè,... i això és tot amics,... ni un croissant, ni formatge, ni galetes, ni cereals, o Nutella.
Amb la panxa plena del “copiós” esmorzar, pugem amb cotxe fins el pàrquing del llac d’Aubert, on ja hi ha varis grups d’esquiadors preparats per començar la ruta, entre ells els que van perdre el piolet el dia anterior.
A les 7:30 sortim del costat de l’aparcament amb els esquís als peus; creuem el llac pel costat de la presa, que està molt buida, i comencem la pujada, amb el sol ja escalfant-nos. La neu, endurida per la pluja i el fred de la nit, és continua, exceptuant uns 150 metres que ens hem de treure els esquís, abans d’arribar al contrafort del Pic Ramougn (Crête de Barris d’Aubert).

A partir de la cota de 2440 trobem uns 5-10 cm de neu pols nova de la nit, que s’enganxa una mica a la pell, formant pams.


Seguint les traces, i amb una temperatura bastant acceptable, malgrat el sol, arribem a un petit collet dalt del fil carener, al nord del cim, on ens aguarda l’imponent Pic Long i la paret nord-oest de la cresta Trois Conseillers – Turon de Néouvielle.


Ens traiem els esquis, posem grampons, i acabem pujant per la cresta, primer per una rampa de neu i després per grans blocs fins a dalt, en unes escasses 3 hores.


Altra vegada hem tingut sort, la resta de Pirineu es mostra bastant ennuvolat, entreveient-se la bretxa de Roland a la llunyania, mentre que a sobre nostre no hi ha un sòl núvol.


水曜日のビデオ... Sushi Ski Trip

10 de maig 2017

Piulada del tren de Finse, Noruega, 5 a 8/05/2017

Esquí de muntanya a Hordaland i al Parc Nacional de Handangervidda


“és el millor dia de la temporada i potser dels darrers 10 anys!” ens deien els locals tan astorats pel bon temps com de veure dos catalans per allí i amb uns esquís tan amples...

Finse és un llogarret amb “quatre” cases que gira al voltant de l’estació de tren més alta de Noruega, a 1222m, a la regió de Hordaland limítrof amb el Parc nacional d’Handangevidda, al sud de Noruega.

Sense carretera d'accés, el tren és el mitjà per arribar-hi (a 169qm i 2h20’ de Bergen, i a 302qm i 5h d’Oslo). Les ganes venien de lluny per ser un lloc remot, per la latitud, pel paisatge blanc i muntanyes desconegudes i sobretot per poder-hi anar amb tren.

A part d’un hotel (“Finse 1222” a la mateixa estació) hi ha el refugi Finsehytta de la DNT (Den Norske Turistforening). Aquest refugi és a 300m en esquís de l’estació, a 1223m, molt acollidor, amb lloc per 162 persones, gastronomia espectacular i abundant ... i car com casi tot a Noruega (paga la pena fer-se membre de la DNT pels descomptes a aquest refugi i accés als lliures). L’allotjament és només en pensió completa i al canvi ve a costar 90€/dia (inclou àpats tipus bufet lliure, entrepans per dinar, termos, i dutxa).

AVIS: abans de seguir llegint i que us vinguin ganes d’anar-hi, dos aspectes a conèixer que fan que casi mai sigui un bon destí per l’esquí de muntanya:
  1. Aquí els dies de sol a l’hivern i primavera són comptats i tres de seguits és un miracle: sinó neva o hi ha boira hi fa vent que acostuma a ser fort... i ens han tocat els tres seguits de bon temps amb només una estona curta de 4 estacions diumenge fins que el vent ha deixat el cel ras de nou, molta sort!
  2. Les distàncies són llargues i els pendents suaus. Només quan la neu és dura o dura-primavera és abordable una progressió ràpida igual que la que els locals fan amb esquís de fons o cross-country (la majoria també fan servir pells de foca). És llavors quan a més de fer els recorreguts que marquen amb branques de bedoll, dóna temps per atacar els cims que hi són i gaudir alhora de curts però bons descensos.
els vents d'oest són els dominants
Resum de l’escapada:



Divendres 5 de maig de 2017: Vol BCN (8am) – Bergen (11:20am) – turisme – tren Bergen (4:00pm) – Finse (6:20pm) – Ref.Finsehytta – sopar (7:00pm) – sortida de vespre fins la posta de sol a quarts d’onze.

Dissabte 6: Volta a la gelera de Hardangerjøkulen, 22qm fins el seu punt més alt 1863m.

Diumenge 7: Travessa circular cap al nord fins a Klemsbu i tres cims. Sopar i esperar el tren que ve de matinada.

Dilluns 8: tren de Finse (1:38am) a Oslo (6:25am en cabina amb lliteres) – turisme i vol de tornada a BCN al vespre.

La cuita al sol de postres


Punt 1397m 2,5km al sud de Finse
+/-250m; F, S1, *, 2h (en mode passeig i fent fotos...)

Divendres a quarts de 9, després de sopar, el sol encara ho il·lumina tot i les ganes ens poden. Ens dirigim al sud, creuant el llac gelat, i abans de que es pongui el sol cerquem el turó més proper per fer una bona baixada. Un parell de perdius blanques i posta màgica sobre els esquís a quarts d’onze de la “nit”!


Gran festa a la gelera Hardangerjøkulen 1863m

+/-850m, 22qm; F, S1, *** (per la llargada; preveure GPS en cas de boira o mal temps)

Avui potser fem l’itinerari 200 persones. Sembla ser el millor dia en molt de temps i es veu a les cares de la gent: pugen més ràpid que nosaltres, amb esquís prims i lleugers, però recuperarem terreny en el descens.

L’itinerari, sempre marcat per branques de bedoll, comença cap al sud creuant el llac. En un parell de quilòmetres posem pells i entrem a la gelera. La traça es va recargolant per uns paratges preciosos i es creuen dos refugis del DNT, lliures i en molt bon estat: l’Appelsinhytta a 1380m i el Jøkulhytta a 1780m, a tocar del punt més alt.
Refugi Jøkulhytta, 1780m
Tothom està content i es presta a salutacions i mirades de complicitat en una cursa per arribar no més ràpids sinó més satisfets. La temperatura convida (als noruecs) a treure’s la samarreta!

Sense problemes arribem al punt més alt, 1863m, avui lloc de “pícnic” per molts. Llavors venen 4 quilòmetres planers on no es perd pràcticament alçada per creuar la part alta de la glacera d’est a oest. A la cota 1800m s’inicia el descens i fem tres bones pales i una remada final fins a Finse de 4qm.

Ni fet expressament, al refugi elaboren cervesa pròpia de quatre tipus diferents que cal anar provant i allargar així l’estat d’èxtasi del dia, rodó.


Volta circular i triplet a Klemsbu

+/-1100m, 25qm; 9h; F, S2, *** (per la llargada i múltiples canvis de pells i orientacions)
Refugi Klemsbu, 1600m
Està tapadot i descartem pujar al Finsehutten, molt proper. En direcció nord remuntem 6qm fins al refugi de Klemsbu a mesura que entra el vent i va escampant les nuvolades.

Queda un dia radiant i abans d’entrar a fer un cafè al refugi pugem al Sankt Pål de 1695m, excel·lent mirador. Enlloc de baixar pel mateix camí veiem un cim a l’est molt atractiu. L’ubiquem al mapa i hi anem baixant uns 200m per tornar a posar pells i amunt. Toca fer alguna volta maria fins la punta 1728m del Flakavas. El descens és bo i arribem per una altra banda a Klemsbu.

Tot i ser lliure, els caps de setmana una colla l’obre i hi ven menjars i begudes. A més, et surten a rebre amb efusives salutacions i xocolatines i no te’n pots estar d’entrar. De seguida comença la conversa molt repetida aquests dies : “d’on sou?”, “ah!!! Barcelona!!!” i vinga a parlar d’això i d’allò.... Sortim amb una dosi extra de cafeïna i amb un objectiu triat sobre el mapa: el Kyrkjedørsnuten 1790m.


Són uns quants quilòmetres més abans no hi arribem a quarts de cinc, però l'excursió s'ho val, especialment pel paratge que envolta el llac Flakavatnet, gelat i que creuem.

Tant la pujada com el descens són potser el més vertical d'aquests dies de reptes horitzontals i quedem encantats. Després de la pala somital venen unes llomades que en suau descens orientat a sud i abocats a la gelera de Hardangerjøkulen, immensa, ens duen a Finse.

Enmig del blanc casi infinit aprenem que no som els viatgers, som el viatge que es viatja...

Bones traces!!!

el vídeo dels dimecres... inevitable al Mercantour

(ja és a la piulada, però es mereix un dimecres propi!)

9 de maig 2017

Tot va bé si acaba bé. Final de temporada a la Pica d’Estats

La primavera ho diu ben clar: tot el que es marceix torna a florir; tot el que mor reneix en l’etern palpitar dels temps. Com tantes altres vegades, la temporada de neu s’està pancint. Tornarà a brotar però ara s’acaba. Per la nostra banda, abans de penjar els esquís fins la vinent, volem acomiadar aquesta des de la Pica d’Estats, fent l’ascenció clàssica des de Pinet. El “parte” és relativament encoratjador: parla de pluja dissabte i bon temps diumenge. Vent, això sí. Com que res és mai ben bé el que diuen i les finestres de bon temps són per qui les busca, vam fer-hi cap. La cosa va anar més o menys així:

Dissabte
L’Artigue (1.190) - Refugi de Pinet (2.240)
+1.100 F
Ens llevem a la Cerdanya. Aquí el dia s’aixeca destapat i enfilem amb optimisme carretera cap a l’Artigue. A l’altra banda del Puymorens, la pluja és generosa i la idea de caminar sota un xàfec va prenent forma. Amb tot, a Ax-les-Thermes la cosa està més aclarida i passat Tarascon el sol ja treu el cap. Quan aparquem el cotxe ja hi ha més clars que núvols. Sembla que estem de sort.


Carreguem esquís i botes i comencem a caminar seguint el camí dels avellaners que ens porta all bosc Fontanal, una fageda extremadament bucòlica. La travessem seguint el sender llaçades amunt. Al Pla de Nouzère trobem les primeres llenques de neu encara discontínues. Al voltant dels 1.700 metres, un parell d'hores més tard, podem calçar esquís. Sobre un gel de peixateria, això sí. Però els calcem.
Salvem el desnivell que ens queda fins arribar al refugi i ens trobem amb l’agradable sorpresa que hi estarem sols.Tota la part no guardada, equipada amb mantes i matalassos està a la nostra disposició. Aquesta sí que no ens l’esperàvem. Tarda de sol radiant al balconet, conversa filosòfico-existencial, sopar i al sac, que l’endemà hem de matinar.

video



Diumenge
Refugi de Pinet (2.240) -Estany de Montcalm (2.566) - L'Artigue (1.190)
+350 -1450 PD (per l’estat de la neu que fa que algun pas sigui  una mica obligat)





























Primavera vol dir matinar. Ho fem. A les cinc estem dempeus i a les sis calcem esquís, ganivetes i frontal. Avui el dia havia de ser clar però es lleva tapadot. A veure si escampa. Superem ràpidament el primer flanqueig per la banda est de l’estany de Pinet, davant del refugi, i remuntem la primera pala que ens porta al flanqueig lleugerament descendent per la Valleta de Barz, fins uns 100 metres sobre l’estany d’Estats.




























Allà virem cap a l’est i remuntem uns cent metres de pala força dreta i ben glaçada. Després d’algun gir un pèl compromès, el pendent es suavitza i ens plantem a l’estany de Montcalm. Allà mirem mapa i valorem la situació. Portem dues hores d’excursió i el dia no s’aixeca. Hauríem de remuntar cap a sud, just on tenim un núvol gris i espès que no ens deixa veure massa on anem. Les condicions no pinten bones i sembla que tot ens està dient que avui no és el dia. La prudència s’imposa: traiem ganivetes i pells i enfilem la tornada per allà on hem vingut. La neu gelada es deixa esquiar força bé i sense cap contratemps arribem al refugi, recollim trastos i desfem el camí que havíem fet ahir. Just abans de descalçar esquís, va de ben poc que un no acabi al riu quan la neu cedeix. Afortunadament, ho salvem amb un esquí i una bota mullats... descalcem esquís i caminada cap avall. Aquesta vegada, no gaire més d'una hora.




























Arribem al cotxe tan contents com si haguéssim fet cim. L’excursió ha valgut la pena, tant com la temporada. Ens han quedat coses per fer, és clar, però en vindran d'altres i hi tornarem.


Érem l’Ignasi, el Lluís i el Jesús.




























Bones traces i fins a la vinent!

4 de maig 2017

El Mercantour des de l'Ubaye

Tenim tres dies de primavera disponibles i provem anar a l'extrem occidental del Parc Nacional del Mercantour, al llogarret de Bayasse, sota el coll de la Cayolle.

Bayasse és a 700km de Barcelona i l'accés es fa per Barcelonnette. És recomanable anar en primavera avançada, per trobar un tram de la carretera del coll de la Cayolle oberta i estalviar-se un bon tram de recorregut planer d'accés als cims.


Parc Nacional del Mercantour
Dissabte 29 d'abril: Coll del Mont Pelat 2819m +1000m F/S3 Arribem al matí a Bayasse i ens comenten que podem pujar en cotxe per la carretera fins a la cota 2000m, cosa que aprofitem i sortim amb els esquís als peus. Deixem la carretera tot seguit per pujar per la vall de la Grand Cayolle, molt planera.

L'objectiu era pujar al coll del Pas de la Grand Barre 2780m per contornejar el cim i pujar al Pelat pel sud (itinerari normal), però les darreres nevades han deixat les pales una mica carregades i desistim de fer el darrer tram que és força dret. Ens dirigim cap a l'oest, passant per sota del Pelat fins pujar al coll, amb pendent més suau i estable.

Fem un descens memorable amb bona neu




Diumenge 30 d'abril: Cime de la Plate 2780m i Sanguiniére 2758m +1200 F/S3 La pista que puja al Col de la Moutière és practicable per a cotxes alts i fins la cota 1900, fet que aprofitem evitant-nos una caminada de 3km. La pista puja en direcció est i a la cota 2100m girem cap al sud per pujar per la suau vall de la Baissette. El recorregut va superant suaus pendents fins al coll i cim de la Plate. Des del mateix cim es baixa esquiant fins el coll i després, pel vessant sud, fins a la cota 2500m on tornem a calçar pells per dirigir-nos a una de les puntes del Sanguinière, el retorn es fa pel mateix itinerari.

 

Dilluns 1er de maig: passejada per la carretera del coll de la Cayolle. Ens hem llevat amb una intensa nevada que ha deixat 30cm de neu al poble. Avui poques possibilitats de fer res, excepte fer un tomb i prendre fotos post-nevada.




Hem fet amistat amb la Nesta
El Mercantour ofereix diverses zones per a l'esquí de muntanya, molt a descobrir encara...

Hi hem estat: Jordi L, Elena A, Míriam M, Manel C, Rafa B, Berta A i Ricard M

Bones traces !!